Escalada a l’agualla Dibona

ESCALADA AGULLA DIBONA

LA PERSONA FA LA GESTA O LA MUNTANYA FA L’HEROI?

No podem parlar de l’Agulla Dibona sense nombrar a l’heroi d’aquest poema èpica, Angelo Dibona. Aquest és un dels personatges més coneguts de la història de l’alpinisme del segle passat, gran guia de muntanya i natal de Cortina D’Ampezzo, va fer del seu terreny de joc les grans Dolomites i alps francesos .

Angelo Dibona va ser entre d’altres, l’impel•lent de l’escalada lliure. O sigui que de retruc, un visionari i pare de l’escalada esportiva com la coneixem. Un exemple són  alguns dels escrits que ens va deixar, on feia gala del poc material de protecció que utilitzava per les seves ascensions. Quelcom que contrastava amb les habituals tècniques d’artificial utilitzades a l’època.

Angelo Dibona

Moltes de les seves activitats alpines eren destacables i rellevants, sobretot, i és d’entendre, abans d’esclatar la Gran Guerra. On un dels tràgics telons de fons van ser a les seves estimades Dolomites, contradiccions de la historia entre la bellesa del lloc i la barbàrie de la guerra. Entre les seves activitats més interessants varen ser la cantonada N-O de la Cime Grande di Lavaredo (1909), La cara Oest del Tofane di Rozes o la que ens reuneix aquí, la primera ascensió de la Pain de Sucre du Soreiller (1913) Avui dia anomenada per aquesta gesta, l’Agulla Dibona!

Altres grans alpinistes també varen deixar petja aquesta catedral natural, entre ells en Gaston Rebuffat, que deixava impresa  aquesta expressió ja històrica;

“Aquesta agulla és un monument de pedra de la Terra i el temps per la humanitat, una extraordinària escultura en el cel, la llum i el silenci del Oisans. Les mateixes gestes dels escaladors en altres muntanyes no serien tan belles. Aquesta agulla va ser la pregunta, escalar-la, la resposta.”

 

LA VIA: VISITE OBLIGATOIRE

 

Després de passar una setmana per els Alps francesos i Suïssos, acabar amb una ascensió a l’agulla Dibona era la nostre cirereta. En el nostre cas, i per aconseguir una ascensió en express per després poder fer via a casa, vam decidir fer la visite obligatoire (1988 TD, 6a/b de 300m). Una via amb dificultats baixes i ancoratges fixes, que ens permetrien portar el pes just per caminar i escalar amb rapidesa.

La situació normal en aquestes i altres grans emblemes alpinístics, és trobar-te l’agulla amb incomptables escaladors, però no va ser així. Vàrem poder  gaudir de la seva vesant sud amb solitud. Una sort i un goix que no oblidarem.

Pel que fa l’aproximació d’aquesta agulla ens caldran 2h, però en compte! Nosaltres vàrem tenir un ritme alt i un pes mins. Si heu de passat la nit al refugi o porteu material per vies d’autoprotecció podeu anar de les 2’30h a les 3h se’ns dubte.

Per seguir la via no vam tenir més complicació que seguir l’itinerari equipat, malgrat el sobre equipament de vies que vàrem observar.  La ruta ens brinda passatges ven dispars  entre si. Podem passar plaques verticals on jugarem amb l’equilibri com a millor opció, canalissos granítics difícils de trobar, fissures o passos atlètics. En el nostre cas, per donar més emoció a la ruta, a la part superior vàrem desviar-nos per superar uns sostres amb passos durs i difícils de veure. En fi, tampoc ens podríem perdre, acabàvem al cim de l’agulla si o si.

Com que no vàrem fer més vies que aquesta, no puc recomanar-ne una altre, de fet la vam gaudir molt i va ser una bona forma i elegant d’ascendir l’agulla.

IMPRESIONS

A la vida d’un escalador hi ha coses, situacions, companys, llocs… Que ens fan sentir vius i gaudir d’una forma més intensa. En aquest cas, tant el lloc, com el company, com la situació… En ocasions necessitem donar sentit al que fem, però en altres, és el que fem que té sentit. En aquesta ascensió lluny dels números, el bullici i amb una energia especial , et sents més escalador. Potser no tenen sentit aquestes paraules, però si ho té, el que sens i perdura.

Escalada a la costa brava, via “Mar i cel i terra”

ESCALADA A LA COSTA BRAVA

L’escalada als penya-segats de la Costa Brava sempre ha estat a la retina de molts escaladors amb ganes de noves sensacions i diferents reptes. La perfecte amalgama del mar i muntanya per molts, té un encant innegable. No cal dir que Catalunya és una terra de muntanya i mar, i a la Costa Brava aquests s’entretopen.

De nord a sud ja són molts els penya-segats que tenen rutes obertes o equipades per l’escalada. Tant bon punt comencen les parets verticals, comencen aquestes. Les primeres i més populares es troben a l’entorn de la Cala Montgó (l’Escala) on es pot practicar el psicobloc, l’escalada esportiva o l’escalada tradicional a parts iguales. Properament, es troben les vies d’escalada de via llarga més transitades. Es troben a un entorn màgic, la punta Ventosa. En aquest indret s’hi troben tres vies obertes, on cal destacar la clàssica “Intrèpida Sirena”, amb un nom molt ben trobat que fa referència al conte popular de l’amor d’una sirena i un pastor que decideixen trobar-se a mig camí, l’Empordà.

La següent penya que trobem al resseguir el litoral, és la Punta Miladones, una paret que ha vist el pas dels primers  escaladors a la Costa Brava, la via Anglada-Cerdà dels anys 70, n’és un exemple clar.

Per últim, els penya-segats més propers de l’Estartit,  són els escollits pel nou torn d’escaladors. Ens els últims dos anys un mateix col·lectiu d’escaladors ha obert tres rutes ven atractives i diferents entre elles, ens trobem al Cap de la Barra. La via “wyatts”, la via “Bros” en memòria d’un dels esportistes més coneguts i polivalents de Catalunya l’Àlvaro Bultó i la recent estrenada “mar, cel i terra”.

Aquests penya-segats són, segurament, els més rellevants i coneguts de l’escalada a la Costa Brava, però és segur que no són tots els que hi han.

LA VIA “MAR, CEL I TERRA”

 

Aquest passat 30 de gener, vàrem anar a fer la primera repetició de la via “mar, cel i terra” m’entres dos companys més repetien la propera via Bros. Sempre que es va a escalar un penya-segat i s’arriba al filó de roca que don al mar, esclaten les primeres emocions, baixar rapelant amb direcció al mar sembla ser contra-natura, el buit líquid. Per arribar a l’inici del recorregut necessitem dos ràpels i una mica de destresa per aconseguir que les cordes no se’ns mullin. La ruta té 4 llargs i escassos 100 mts, però malgrat això la vius amb intensitat, tots els seus llargs són desplomats i assenten repte per l’escalador comú.

Tota la ruta està equipada amb ancoratges fixes inoxidables i amb producte químic, un gran què en aquest tipus de via arran de mar. Però no ens hem de confiar, de les tres vies que hi ha al Cap de la Barra és la més obligada i la que té un grau més elevat.

Una ruta ÉSmolt interessant on cada llarg ens brinda un gran regal pels sentits.

PER ACABAR…

Al trobar-nos propers a l’Estartit, aquesta escalada ha de ser complementada amb una bona paella amb vistes al port. Jo no vull dir res, però les paelles de Can Felix són genials per acabar la jornada relaxats, despreocupats i gaudint del que ens dona la vida. Natura, amistat i sentits!

Obrir xat
Necessites ajuda?